viernes, 3 de octubre de 2008

Sobreviure al maltractament (anònima)

Narrador: anònim
Descarregar en pdf


Des de fa uns anys, els diaris acostumen a mostrar-nos setmanalment la cara més brutal del maltractament domèstic. No és que ara hi hagi més casos d’aquest horror dels que hi havia abans, sinó que hi ha un marc social i legal que fa possible que aquesta greu problemàtica surti a la llum. Però, malauradament, el maltractament no és una notícia de temps moderns. La història d’aquesta dona n’és un exemple que, a més, ens demostra que, fins i tot en els moments més difícils, és possible superar-ho i allunyar-se del maltractador. Com us dirà la narradora: una dona fascinant.

La dona de la qual us vull parlar és algú fascinant per a mi. Era la petita de tres germans. El seu pare va morir quan ella tenia uns nou anys i va haver de treballar des de molt joveneta per poder col·laborar en l’economia familiar. Tot i les hores de dedicació a la feina, va aconseguir obtenir la titulació d’auxiliar d’infermeria i, gràcies a aquests estudis, va poder accedir a una feina que li agradava.


Amb poc més de vint anys, va conèixer un senyor en un ball. Sembla ser que no se’n va pasa enamorar i que, a més, se sentia insegura respecte a aquesta relació. Fins i tot una vegada va decidir deixar-ho, però ell va dir-li que si ho feia, mai més el tornaria a veure. Potser per por, potser per inseguretat, va decidir tornar-ho a intentar i convertir-se en la seva dona. Van tenir tres criatures i quan estava embarassada de la quarta, ell la va intentar matar posant-li les mans al coll i foegant-la. Ningú sap per què va passar. Ningú sap com no la va matar, però el que sí sabem és que va ser real. Ella desitjava el millor per als seus fills i, a la seva manera, també per a ell... Però els maltractaments psicològics i físics tant cap a ella com cap als seus propis fills continuaven. Davant aquest horror, ella decidia separar-se, però al cap d’un temps ho tornava a intentar, sobretot pensant en els seus fills. La tercera veegada, la separació va ser definitiva.


Quan es va quedar sola amb les quatre criatures, se’n sortia de la millor manera possible. A vegades les situacions la superaven i perdia la força. En algunes ocasions no podia aguantar més i anava als serveis socials per demanar ajuda. Malgrat totes les dificultats que se li van presentar, va aconseguir tirar endavant i que els seus fills poguessin estudiar una carrera universitària. Aquest és un somni que ella no havia pogut fer realitat, estudiar a la universitat; ho havia intentat, s’havia matriculat a medicina –el seu gran somni!–, però no va ser possible. Quan tornava de la feina, a casa l’esperaven les quatre criatures, una situació difícil per trobar temps lliure per poder estudiar.


Tothom qui la va conèixer sap que l’educació que va donar als seus fills va ser plena de valors humans. I no eren valors només de paraula, sinó que els proclamava amb les seves accions. Per exemple, sempre recolia els gossos abandonats del carrer que s’anava trobant o que corrien el risc de ser sacrificats. Al llarg de la seva vida, va tenir en total catorze gossos. Tots recollits del carrer i, fins i tot en algun cas, salvats d’una mort segura.


Ja us he dit que per a mi, aquesta és la història d’una dona excepcional. Una dona que va intentar viure de la millor manera possible dins de les circumstàncies que la van acompanyar. Una dona que intentava desxifrar els misteris de la vida i de la seva pròpia existència. Una dona totalment preocupada pel desenvolupament i el creixement personal, tant propi com dels seus fills. Una dona que va donar-ho tot per ells i que, quan aquests es van fer grans i es van emancipar, va haver d’aprendre noves formes de vida, tot i que li va costar. Aprenia i ajudava els altres. Vivia amb quatre gossos i amb el seu fill gran. Treballava a la unitat de cures intensives de l’hospital, ja que sempre estava preocupada pels més necessitats. Participava en un taller de risoterapia i intentava conèixer-se una mica més creixent com a persona, dia a dia.


No sabem mai quan arribarà el final i, un dia, quan tornava de la feina, va tenir un accident de cotxe. La van traslladar amb helicòpter a l’hospital però quan van arribar els fills, ja era morta. Va ser molt dur per als quatre, sobretot pel fet de no haver-se pogut acomiadar d’ella. Tenien clar que la incinerarien, ja que a casa havien parlat de la mort i de què volien fer amb els seus cossos. La incineració es va portar a terme i tant en aquest moment com durant la vetlla, va venir molta gent a donar-li l’últim adéu, alguns d’ells ni tan sols els fills els coneixien. En aquells moments durs, algunes de les persones que van assistira a la vetlla van criticar l’actitud dels fills; deien que no ploraven suficient, que no estaven prou tristos. Potser el que no podien veure aquesta gent és que el dolor que sentien era tan gran que ja no quedaven llàgrimes per exterioritzar; si haguéssin conegut suficientment la dona a la qual pertanyia el cos que s’incinerava, sabrien que ella pensava que la mort no tenia per què ser un motiu de tristesa, que per a moltes persones era un pas més a la vida i, a vegades, fins i tot un pas cap a la llibertat.


Les cendres les vam espargir a la muntanya que des de sempre havia captivat el seu cor. Encara que ella ja no hi és present en cos físic, em continua visitant en forma d’aire, de pluja, de núvol, de sol, de lluna, de vent, de muntanya, d’arbre i, sobretot, en forma de papallona, perque allà on vaig em persegueixen les papallones. Donen unes voltes al meu voltant, es posen al meu costat i després desapareixen. Són aquests moments els que em fan tenir la certesa de que ella està amb nosaltres ja que també la puc sentir dins del meu cor. Ella és la meva mare i, sigui on sigui, estic segura que vetlla per mi i pels meus germans, seguint els nostres passos i ajudant-nos a continuar endavant quan ens pot la desconfiança.


Recordo l’última xerrada amb ella. Recordo l’última trucada. Recordo l’últim cop que la vaig veure i, encara ara, quan fa tres anys que va marxar, li continuo enviant missatges d’aniversari esperant que li arribin allà on sigui. Això es per tu, mare. Una dona forta. Una dona exemplar que sé que quan més la trobaré a faltar serà quan jo comenci a tenir les meves pròpies criatures. Vius al meu cor i siguis on siguis, t’estimo!

No hay comentarios: