Una «tonadilla» des de Catalunya: Eloísa González (Montejaque, Málaga, 1933)

Narrador: Francisco Sánchez González.
Descarregar en pdf

La comoditat és un concepte que pot tenir moltes cares. Per aquesta dona va ser aconseguir una habitació amb vàter propi, deixar de cuinar a l’estufa i poder comprar roba als seus fills. Ho va fer possible amb l’alegria de la tonadilla i la força de voluntat que havia après al seu sud natal. El seu fill ens apropa a una vida que podria representar la de moltes famílies que es van desplaçar fins a Catalunya buscant una oportunitat en els difícils anys de la postguerra.

La meva mare va néixer a Montejaque, un petit poblet de la província de Màlaga situat en un abrupte paisatge de la Serranía de Ronda, molt a prop d’aquesta ciutat. Era la número catorze d’una família de dos germans i setze germanes. El seu pare era matador de porcs i braus en una fàbrica d’embotits anomenada La Indiana, amb seu a uns cinc quilòmetres de Ronda. Quan ella tenia sis mesos, els seus pares es van traslladar a Ronda per ser més a prop de la fàbrica.

Amb catorze anys, la meva mare ja va entrar a treballar en aquesta mateixa fàbrica, on primer la van posar a pelar els alls per, posteriorment, «ascendir-la» a encarregada de posar les espècies als salsichones. La primera tasca, la de pelar alls, a la meva mare no li agradava. Sempre s’havia preocupat de cuidar-se les mans i, és clar, en aquella cadena de treball les mans li quedaven destrossades. Quan va passar a la màquina d’omplir salsichones, ja va estar millor. Tot i que la fàbrica era més a prop de casa que quan vivien a Montejaque, la meva mare s’havia d’aixecar a les cinc del matí i havia de fer quatre quilòmetres d’anada i quatre de tornada per anar a treballar, a peu, res de cotxe. En aquella època, la gent tenia molt poca mobilitat, però la meva mare ja anava a Albacete cada cop que la seva germana gran tenia un fill per poder-la ajudar en les tasques de la casa. Passats uns dos anys, a la fàbrica van fer fora el seu pare, el meu avi, però volien quedar-se amb la meva mare; era jove i treballava ràpid. Però la meva mare va dir que no volia quedar-s’hi; si havien fet fora el seu pare, ella no pensava ajudar-los.

Per aquells temps, hi havia una casa a Ronda, prop d’on vivien, on s’ensenyava a cosir. A la meva mare, que llavors tenia quinze anys, la van portar a aprendre confecció, que és el que ella sempre havia volgut fer. És allà on va conèixer el Rafael, el meu pare, que era el petit de la casa. Després de cinc anys de festejar, es van casar a la mateixa Ronda i van anar a viure a una habitació de la casa del meu pare, on també hi havia el seu germà Alonso, casat amb la Maria, una catalana.

Quan feia poc que havia acabat la Guerra Civil, els dos germans van decidir muntar una fàbrica de rajoles amb l’ajut del seu pare. Aquesta experiència empresarial no va tenir els fruits desitjats, ja que la precarietat econòmica derivada de la proximitat de la guerra feia que acumulessin molts impagats. Fins a l’extrem que no van poder fer front a les despeses mínimes i van haver de tancar la fàbrica. Quan la germana de la Maria es va assabentar del mal tràngol que passava el seu cunyat, els va escriure una carta on els explicava que a Pont de Suert (Lleida) s’estaven fent unes obres molt importants on feia falta gent. Va ser així com, primer l’Alonso i després el meu pare, es van traslladar a Catalunya per treballar en les obres de construcció de les preses del riu Noguera Ribagorçana i van entrar a formar part de l’empresa ENHER.

El pare i la mare van arribar a Boí amb totes les seves pertinences, que els van cabre en un bagul de fusta i una petita maleta de mà. La meva mare es va arreglar per al viatge com solia fer quan anava a veure la seva germana a Albacete. Imagineu-vos la sorpresa dels pocs veïns de Boí quan la van veure baixar de l’autobús amb sabates de tacó i un vestit de roba fina! Com us podeu imaginar, l’adaptació al nou ambient no va ser gens fàcil. Al rebuig per part del poble de tot allò que venia de fora, s’hi va ajuntar el caràcter alegre de la meva mare, que sempre trobava que era un bon moment per cantar tonadillas o altres cançons típiques de Ronda. Això, sumat al seu aspecte típicament andalús, va fer que li posessin per sobrenom gitana. Per si això no fos prou, en el procés d’adaptació van haver de superar la malaltia del meu pare, que va agafar les febres de Malta, i també el meu enverinament als tres anys per la ingesta de fruits de roldor (Coriaria myrtifolia), que m’havia menjat per equivocació quan estava collint móres.

Malgrat tot, la joventut de la meva mare i la necessitat del dia a dia van fer que ella pogués suportar un canvi tan brusc. Va haver de buscar roba a Càritas per poder-nos vestir; aquí li va ser molt útil saber cosir. D’un abric vell i gastat, la meva mare en sabia fer una peça que semblava sortida del sastre. Tant era així, que la gent del poble, quan veia la roba que portàvem, es pensava que teníem molts diners! I això no lligava gaire amb el lloc on havíem de viure: una masia on disposàvem només d’una habitació amb dret a fer servir un foc de terra per cuinar. Malgrat aquest «dret», la meva mare feia servir l’estufa que teníem dins de l’habitació per cuinar. D’aquesta manera, la nostra vida es veia reduïda a les quatre parets de l’habitació, on ens il·luminàvem amb llums d’oli perquè no hi havia ni electricitat ni aigua corrent, i on fins i tot havíem de fer les primeres necessitats, que després llançàvem al riu que passava just per sota de casa...

Aquestes condicions, que no eren les somiades per la meva mare –i crec que per gairebé ningú–, van fer decidir el meu pare a buscar un lloc una mica millor. Així va ser com van trobar una casa a dins del poble, on ja teníem una habitació més gran i podíem dormir millor tots junts, i una altra habitació que fèiem servir per cuinar i com a menjador. Continuàvem sense tenir vàter, però, a part d’aquestes dues estances, també podíem utilitzar un petit espai on hi havia un forn per fer pa. La meva mare va aprofitar aquest espai per criar conills que després matava per cuinar-los. Va haver d’acostumar-se a les dures condicions de vida de Boí: cuinar amb una estufa de llenya, després amb l’infiernillo –un petit fogonet alimentat amb petroli que feia molt de fum si no s’anava tallant el cremador, feina que el meu pare feia pacientment–, anar a buscar l’aigua per beure al riu i també anar-hi per fer la bugada, tant a l’estiu com a l’hivern, quan s’havia de trencar el gel per poder arribar a l’aigua.

Va ser en aquesta casa on la meva mare va tenir la meva germana Maria José al seu llit de matrimoni i només ajudada per una llevadora, com s’estilava en aquells temps. Amb motiu d’aquest naixement, la meva àvia va venir de Ronda carregada amb tot allò que li semblava que necessitaria la seva filla, des de fil per cosir fins a embotits per menjar, roba i utensilis per a la llar. Llavors jo vaig poder començar a anar a l’escola del poble, on vaig aprendre el català amb molta facilitat, ja que no es parlava cap altre idioma fora dels ambients familiars. La meva mare m’ha explicat que, per poder anar a l’escola durant els mesos d’hivern, havia d’esperar que alguna persona obrís camí entre la neu.

Una de les coses que més va sobtar la meva mare en aquesta època va ser el costum de la gent del poble de penjar a la plaça els llops que caçaven. Més tard es va assabentar que els caçaven per evitar que es mengessin els isards que cada any Franco venia a caçar mentre s’estava a La Farga, una casa habilitada especialment per al seu ús molt a prop de Boí.

El meu pare feia de llister, és a dir, havia de recórrer cada dia quatre vegades tots els llocs de treball on hi havia obrers per controlar que hi fossin. Aquest era un pas previ necessari per poder accedir a treballar a l’oficina de Pont de Suert, on van acabar traslladant-lo després de passar el temps necessari com a llister. No va ser un salt de gegant, però sí que va millorar el nostre ambient, com l’habitatge. Tot i això, hi vam estar poc temps, ja que el meu pare va ser traslladat a Mequinensa (Saragossa) com a encarregat del magatzem. A Mequinensa començaven unes altres obres per fer un nou pantà i el pare i la mare van veure-hi una oportunitat per millorar. I així va ser: per primera vegada la casa que teníem disposava de vàter propi, tot i que estava situat a fora. També disposàvem d’aigua corrent, un luxe que la meva mare gairebé havia oblidat. La cuina continuava sent una estufa de serradures, disposàvem d’una sola habitació on dormíem tots i seguíem netejant-nos amb un gibrell que utilitzàvem com a banyera. També va ser a Mequinensa on per primer cop vam disposar de servei mèdic particular, una consulta amb un practicant que posava l’empresa ENHER.

Després vam anar a la ciutat de Barcelona, però fins a aquell moment, Mequinensa era el lloc on vam passar més temps. Jo hi vaig fer la primera comunió i recordo que cada any anàvem a menjar la mona de Pasqua –un tortell amb un ou dur al mig– a la vora del riu. Era un lloc on ens ajuntàvem moltes de les famílies de l’obra per passar-hi el dia. Al principi de ser a Mequinensa, la meva germana, que llavors tenia uns dos anys, sempre estava malalta, fins al punt que el practicant va recomanar al pare i la mare que li proporcionessin un canvi d’aires. Malgrat no tenir gaires mitjans econòmics, van fer mans i mànigues per reunir la quantitat suficient per poder comprar un quilomètric –un abonament per anar en tren, que es comprava per quilòmetres– i anar amb la meva mare a Ronda. Mentrestant, el meu pare es va quedar a Mequinensa a treballar. Ens vam quedar a Ronda, instal·lats a casa dels pares del meu pare, fins que la meva germana va experimentar una notable millora.

De tornada a Mequinensa, després de la breu estada a Ronda, al meu pare se li va presentar l’oportunitat de traslladar-se a Barcelona. Altra vegada havíem de fer les maletes, aquest cop amb l’esperança que la capital ens proporcionés les oportunitats i l’estabilitat que durant tants anys havíem estat buscant. El més a prop de Barcelona que es van poder permetre va ser un pis a Cornellà, en un bloc de pisos construït feia poc en un descampat. Els pocs diners de què disposaven se’ls van gastar, en gran part, per instal·lar una dutxa en el petit servei que hi havia a l’habitacle. Tot i això, no la van poder fer servir fins quatre anys després, un abans de deixar el pis, ja que havien donat els pisos sense els serveis necessaris, com ara el subministrament d’aigua...

La proximitat a la capital va fer que les possibilitats de trobar feines augmentessin per a tots dos. Així va ser com la meva mare va trobar una feina que podia fer des de casa: ensobrar propaganda. Hi havia vegades que havia d’ensobrar tres mil, quatre mil i fins a vuit mil sobres en molt poc temps. Va agafar tanta pràctica ensobrant, que podia tancar més de dos-cents sobres en pocs segons i posar-hi els segells en un temps no gaire diferent! Mentre feia aquesta feina ja estava embarassada del meu germà Rafaelín.

Amb tots dos treballant, començava a ser possible adquirir algunes comoditats, com un televisor. Va ser extraordinari, perquè al bloc on vivíem només hi havia el nostre televisor i el del bar dels baixos. La meva mare em va explicar que l’any que la Massiel es va presentar a Eurovisión va venir a casa una part del veïnat per veure l’espectacle, i la meva mare va aprofitar l’avinentesa perquè l’ajudessin a ensobrar propaganda!

En aquest pis de Cornellà hi van viure cinc anys, mentre intentaven estalviar per poder donar una entrada i comprar-se un pis en una cooperativa de treballadors de l’INI, entitat on estava inclosa l’empresa ENHER. El pare del meu pare va enviar des de Ronda 60.000 pessetes, una quantitat molt important en aquella època, per col·laborar en la compra del nou pis. Instal·lats a Sants, va néixer el tercer fill, el meu germà Rafaelín.

Va ser el somni fet realitat: una habitació per a cadascú de nosaltres, aigua, llum, calefacció, dutxa, banyera i una cuina equipada. Aquesta tranquil·litat va fer que es decidissin a estudiar català, que van aprendre a parlar i a entendre normalment. A poc a poc es van anar normalitzant les coses fins al punt que ja es van poder comprar el primer cotxe i així podien anar cada estiu a Ronda a veure la seva família, una pràctica habitual de la majoria de gent que, com ells, estava desplaçada a Catalunya.

Un cop el meu pare es va jubilar, i ja amb un poder econòmic normal, van voler vendre’s el pis de Sants per comprar-se una caseta al barri antic de Ronda. La meva mare esperava recuperar els seus orígens, com ara els seus germans, les amistats i les coneixences de quan ella era a Ronda, i es va allunyar dels seus tres fills, establerts a Catalunya. Com ella m’ha confessat, es va equivocar. El dia a dia li ha demostrat que la distància ha esborrat tot allò que la podia unir a les persones que durant tants anys havia enyorat, i es va fer realitat la coneguda dita castellana que diu: «la oveja no es de donde nace, sino de donde pace». En el moment d’escriure això, el pare i la mare estan en procés de vendre’s la casa de Ronda per venir a viure a Catalunya, a prop nostre.

Les Corts a la butxaca: Mercè Moya (Barcelona, 1914)

Narradora: Genoveva Martí.
Descarregar en pdf

En una època de migracions com la que vivim, el testimoni de Mercè Moya ens recorda el privilegi de viure a la terra on vam néixer, de poder tornar als llocs on vam créixer i ens vam sentir segurs. Per aquesta dona no va ser fàcil abandonar les Corts per anar a viure a un ambient tan diferent com era la colònia Güell a la postguerra. Però va saber canviar d’escena guardant com un tresor els records d’una infantesa meravellosa al seu barri, on sempre que pot torna per rememorar-los.

Tot el que fem, tot el que vivim i tot el que experimentem es va gravant a la nostra pell. I quan, en un dia de calma, gairebé improvisadament i amb lentitud, ens anem repassant les marques acumulades, recordem a poc a poc d’on va sorgir cadascuna, com va arribar i per què ho va fer. Segurament, l’esperit jove de la meva mare és fruit de totes aquestes petites marques. I dic petites perquè no es tracta de grans aventures ni d’obscures situacions, sinó d’una acumulació de petits moments, records i racons que van anar forjant el seu propi espai en la memòria. Un espai ben merescut i que ella mateixa procura no abandonar mai. El punt en comú de totes aquestes petites marques és un lloc, un barri, el de les Corts. L’espai que va veure créixer la mare i tots els seus bons records.

Es diu Mercè i va néixer el 2 de desembre de 1914 al barri barceloní de Gràcia, però ben aviat es va traslladar amb tota la família al carrer Anglesola, a les Corts. En la nova casa, al pis de dalt hi tenien l’habitatge, i al de baix hi havia un laboratori de perfums, elixirs bucals i sabons de la marca Higea, on treballaven tota la família. La feina consistia a preparar els envasos per a tots aquests productes, tasca que compartien amb la resta de treballadores. El meu avi n’era l’encarregat, un home que de petit havia estat tot un senyoret de la sarsuela, amb actuacions per tot el país, i que s’havia casat amb una jove bromista, riallera i plena de vitalitat, la meva àvia. Ells eren el nucli d’un clan unit i ben avingut, una família que ben aviat es va integrar en la vida social del barri.

Aquesta integració es confirma ràpid fent un passeig tranquil amb la mare per les Corts. És la millor manera de descobrir-ne tots els racons. Per exemple, el centre Joventut on havia fet teatre. Recorda que primer la van posar amb els infants, que només preparaven peces petites i senzilles, però aviat va entrar al grup dels grans, que feien obres dramàtiques. Sempre que baixava el carrer que la portava al Joventut, la gent la reconeixia pel soroll dels seus talons i cridava «Ara ve la Moya!». També recorda els balls a l’envelat de la plaça de la Concòrdia, els dies de festa major. El primer era al matí, i era l’esdeveniment ideal per estrenar vestit! Després, un altre ball el mateix dia, però al capvespre. Més tard arribava la capvuitada, que era el ball organitzat al cap de vuit dies, i finalment, la quinzenada, el ball final. Les teles per als vestits les comprava en una botiga de ronda Sant Antoni que es deia El Barato. A l’estiu hi venien roba de cotó a 95 cèntims el metro. Era el lloc ideal per començar a donar forma als seus vestits d’estrena. En altres èpoques de l’any, com per Nadal, el que estrenava no era un vestit, sinó guants. L’amo del laboratori els donava 15 pessetes extres, i tan bon punt les rebien, l’ordre de la mare era directa: «Aneu a comprar guants!». Dit i fet, s’encaminaven cap a una camiseria d’homes propera, on tenien a la venda els guants que volien. També té records de més menuda. Sense anar més lluny, les coques del forn Elies, que eren més grosses que ella! Les encarregaven per Sant Joan i Sant Pere, i sempre anava ella a buscar-les. Es veien tan grans entre les seves mans que li feia vergonya passar pel carrer Anglesola de tornada a casa. Es desviava pel carrer Solà i després pel carrer Mas Tujó. La idea era creuar-se amb el mínim possible de gent que la conegués!

L’escola, l’esbart, les festes de disfresses, el primer vestit que es va fer..., la mare guarda tot un arxiu memoritzat, amb les Corts com a teló de fons. És el barri de la seva infantesa i de la seva joventut, i ella l’havia convertit en escenari etern per al seu futur. Segurament, no s’imaginava cap lloc més.

Els anys van anar passant i la mare es va fer gran. Tota la família acostumava a anar a la colònia Güell de visita i per les festes majors, ja que l’àvia de la meva mare hi vivia. També va ser allà on va conèixer el meu pare. Es van casar el 26 d’octubre de 1935, després de tres anys de festeig. La meva germana va arribar l’agost de 1936, en una època difícil per aconseguir aliments. La guerra va obligar el pare i la mare a traslladar-se per un temps a la colònia, a casa de la família d’ell, per tal de tenir més fàcil l’accés al pa i la llet per a la nena.

Al cap de sis anys vaig arribar jo. La mare va voler tenir-me a les Corts, prop de la seva mare, o sigui que segurament el primer que jo deuria veure d’aquest món van ser les parets d’aquella casa familiar del carrer Anglesola, la seu de la seva memòria. Tot i l’estada a la colònia, ella no havia deixat mai de visitar les Corts. Ja no podia treballar al laboratori, però anava sovint a veure els pares i les antigues companyes de feina. El lligam continuava amb bona salut, però tot allò canviaria de sobte. En aquell temps, tenir una casa a la colònia Güell implicava treballar a la fàbrica tèxtil del poble. L’estada que el pare i la mare hi van fer durant la guerra va ser a casa de la meva àvia paterna, que hi treballava. Va ser quan aquesta va marxar a viure a Sant Boi amb la filla, que just s’havia casat, que va sorgir el dubte: com mantindrien la propietat d’aquella casa si ningú tenia una plaça a la fàbrica? Algú havia de cobrir el lloc vacant.

Dels envasos de sabó de les Corts al fil i la pana de la colònia Güell. El que havia començat com una estada circumstancial es va convertir en un canvi definitiu de casa, feina, amistats i carrers. Aquella nova situació laboral modificava tot el futur d’una dona que s’havia criat entre carrers i ambients urbans. Va acceptar la feina per la família, pel pare, per aquella casa de la colònia que no s’atrevien a perdre. Ella sentia que el seu lloc era entre els racons de les Corts i la seva gent, però aquest cop les circumstàncies havien guanyat la batalla. Va treballar a la fàbrica tèxtil com a teixidora a preu fet mentre exercia de mare amb nosaltres. Els primers anys van ser difícils, però s’hi va adaptar de seguida. Això sí, a la seva manera. Mai hi va buscar els ambients socials que tant l’havien omplert a les Corts. Suposo que va decidir que aquelles coses tenien un lloc al qual pertanyien i els havia de ser fidel. Va aprendre una nova manera de ser feliç, guardant amb cura a la butxaca tots aquells anys al barri barceloní, sense queixar-se per haver-los deixat enrere. I tanta cura hi va posar que no n’ha oblidat cap. La seva memòria és prodigiosa, i això que porta 93 anys funcionant!

Encara ara viu en aquella casa de la colònia Güell. I encara ara no passa un dia que al matí no prengui un bon cafè per esmorzar i que no surti de casa sense pintar-se els llavis. No ha perdut ni la fortalesa ni la independència, virtuts que de ben segur va forjar a les Corts, mentre creixia i es convertia en la dona espavilada i positiva que és ara. A casa seva, arribis a l’hora que hi arribis, sempre la trobes llevada. És ella qui porta l’agenda dels metges que li toquen, que tampoc en són gaires! I si se li espatlla alguna cosa ho soluciona amb les Pàgines Grogues. Fa passejades diàries amb una amiga perquè sap que ha d’estirar les cames i els dilluns, sense falta, és el seu dia de la bugada. L’única ajuda que demana és quan la cafetera l’abandona. Si aquesta deixa de funcionar, sé que no tinc gaire marge de temps per dur-li una de nova.

I entre tota aquesta rutina diària, hi ha les nostres passejades que fem per les Corts. Unes passejades en les quals buida la butxaca de tots els moments que ha guardat amb cura i te’ls va explicant mentre els carrers li diuen quin toca treure. No ha oblidat cap nom ni cap cantonada. Si la situéssim ara mateix al bell mig de la plaça de la Concòrdia ens en faria un mapa ben precís de com era llavors: davant de l’església, l’estanc, i al costat la carnisseria del Salvador i el Pepito, sempre amb ganes de fer-la posar vermella amb les seves bromes. Al costat, el colmado del senyor Mellado, i enfront el de Malagarriga. Just abans de l’estanc hi havia una gallinaire, la Rosa, a qui li compraven tot allò necessari per als brous i l’escudella. I tants i tants records més, que la mare dibuixa i redibuixa cada cop que hi passeja. El carrer Anglesola, el carrer Joan Gamper, el carrer Galileu, la festa major, els colmados i les botigues de la plaça de la Concòrdia..., tots formen el mapa mental dels records de la mare. Un munt de recorreguts que quan vol reviure, només li cal saber que els té gravats a la pell. Només així és possible que els hagi pogut guardar tan presents fins al dia d’avui. De vegades, en broma, jo li dic: «A tu t’han estafat la vida, mare!». I d’altres, ella, mentre aixeca la mirada, diu: «Que maca és Barcelona...».