jueves, 22 de noviembre de 2007

Una dona, uns ulls, unes mans... una vida i l’Alzheimer...: Encarnació Grau (Barcelona, 1921)

Narradora: Neus Oller.
Aquest text es va escriure el novembre del 2007.
Descarregar en pdf


De vegades, la ironia del destí pràcticament es pot tocar amb les mans. I el tacte no resulta agradable. De la mare se n’aprenen tantes coses que es fa difícil veure com ella mateixa les acaba desaprenent. Aquesta és la història d’una dona que va convertir les seves mans en eina essencial de feina, però sobretot de creativitat. Només una malaltia va poder amb elles. La seva filla ens explica en aquest relat cada punt i contrapunt d’una vida marcada pel talent, la constància i les ganes inacabables d’aprendre.

Aquesta dona, l’Encarnació, la meva mare, neix l’any 1921 a Sant Andreu del Palomar, un barri perifèric de Barcelona. Era filla d’un porter/fogoner d’una fàbrica («la fàbrica», «la casa de les gomes», com se l’anomenava), on hi havia un gran hort que podien cultivar. El profit que en treien –verdures, fruites...– l’anava a vendre la seva mare, l’àvia, al mercat de Sant Andreu. El primer fill del matrimoni va ser un noi i després va venir la noia. Des del principi van voler que anessin a «aprendre de lletres», com ells deien. El seu fill, encaminat cap al món de la mecànica, va arribar a ser un molt bon professional. De vegades, l’Encarnació, sobretot quan intentava motivar-nos a mi i al meu germà per fer batxillerat, recordava amb nostàlgia la seva època d’estudiant, que es va veure estroncada per l’esclat de la guerra.

A partir dels deu anys, l’Encarnació havia anat a «aprendre d’agulla» i de mica en mica s’havia anat introduint en el món de les cosidores. Va esclatar la guerra, va conèixer el pare –tots dos tenien 17 anys–, va anar «creixent» en el món de l’agulla, es va acabar la guerra i, de mica en mica, ja era modista! Treballava per compte d’altri i també feia coses a casa. Li agradava cosir i en tenia traça. El festeig continuava endavant i ella estava contenta amb el seu aixovar, al qual les seves mans i els seus ulls havien dedicat molt de temps fora d’hores; s’havia de continuar treballant i complint amb tots els encàrrecs, que tampoc no eren tants durant la postguerra. Amb 25 anys, finalment, es van casar un dia feiner a les set del matí, perquè la botiga s’havia d’obrir a les vuit.

Després de casats va canviar de barri i va anar a viure a Ciutat Vella, a casa de la família del meu pare. I també va canviar d’ofici! A partir de llavors faria de carnissera, feina que mantindria fins a la jubilació. De mica en mica va anar coneixent les diferents peces, les maneres de tallar-les, les eines que es fan servir (el ganivet del bistec per a la vedella, el del be, el tallant, el ganivet petit per desfer, les grans tisores per al pollastre i la gallina...). L’Encarnació havia substituït la cinta mètrica per la balança.

Quan havia passat un any de tots aquests canvis, vaig néixer jo i, l’any 50, el meu germà. El fet de ser mare va tornar a revifar en ella el cuc de l’agulla i va començar a fer vestits i jerseis. Eren peces noves i podia ser creativa! Ja no eren els arranjaments de la roba de casa o dels davantals de la botiga, sempre iguals.

La mare va intentar que jo també aprengués «d’agulla», però no va funcionar com a ella li hauria agradat. De totes les labors que ens feien fer al batxillerat, no me’n va fer mai ni una fulla ni un tronc, i me’n va fer desfer moltes. Els seus ulls llegien molt bé, i no em refereixo a llibres, sinó al punt, al fil, a saber llegir la roba. Sí, els seus ulls llegien molt bé i tenia molt clar què estava disposada a acceptar; li agradava la feina ben feta.

Ens vam fer adolescents i progressivament vam anar comprant la roba a les botigues, però llavors aprofitava el temps lliure per introduir-se en el món del ganxet, fins aleshores desconegut per a ella. Cortines, cobretaules, visillos i l’obra mestra: una vànova per al meu llit de matrimoni, amb quadrant i tot. L’Encarnació no feia per fer, aprenia una tècnica i aleshores feia la labor que creia més adequada per aplicar-la. S’ho pensava molt. Hi tenia molta traça i aviat va poder fer peces de mida gran perquè li quedava «seguidet», com la mare deia; valorava la qualitat del seu treball i en gaudia sempre.

Quan va néixer el meu primer fill, va estar molt de temps orientant-me en com s’havien de fer les coses. Em va ensenyar a posar genolleres i colzeres, a apujar i abaixar vores de pantalons, a posar cremalleres..., deia que jo n’havia d’aprendre. M’ho explicava tantes vegades com calia i em suggeria que desfés les que creia que no havien quedat prou bé. I jo ho desfeia! M’havia encomanat la seva manera de mirar! Al cap de 30 mesos vam tenir un altre fill i aleshores, com que ja ho sabia fer, em va dir que li podia portar el que calgués. Passats 25 mesos va arribar el tercer nen, la multiplicació de la feina es va convertir en tot un rècord: tres pantalons per dos camals són sis i quan la mainada és petita sovint els compres de dos en dos. Això vol dir 12 vores com a mínim, cada setembre i cada primavera!

Van anar passant els anys i la mare continuava fent alguna labor de tant en tant. Li feia gràcia aprendre a brodar, però pel seu compte. L’any 73, el pare i la mare es van comprar un tros de terra i aleshores van aprendre «a fer de pagès» amb la il·lusió de poder-hi passar els anys posteriors a la jubilació. Tota la roba de casa i de decoració va passar per les mans de la mare. No hi tenia cabuda qualsevol cosa, havien de ser teixits pràctics en el seu manteniment i del seu gust estètic. Pensava sempre que hi hagués un espai per a cadascú de nosaltres i que l’Espinagosa –com van anomenar la casa en honor al turó on es trobava– fos acollidora. Es van jubilar amb 65 anys, però el destí va voler que no en gaudissin gaire temps junts. Abans de fer els 66, el pare va morir, després d’onze mesos lluitant contra un càncer de pulmó. Va ser difícil; des dels 17 anys havien compartit... la vida. Just 10 dies després d’enterrar el pare, la mare va tenir un accident. Es va entrebancar i va caure per l’escala interior de casa, amb onze esglaons que havia pujat i baixat cada dia moltes vegades, i per un temps va quedar tetraplègica per una fractura de les cervicals.

La cirurgia, la rehabilitació, la seva constància i l’atzar van fer que amb el temps tornés a moure les mans, les cames, a caminar, a ser autosuficient... Però calia fer treballar les mans. S’havia de donar tonicitat de nou a aquells dits. No volia anar als casals de gent gran, però sí que va voler anar a l’Escola de la Dona, on va aprendre a fer punta de coixí. De mica en mica, aquelles mans tornaven a ser les d’abans i els boixets anaven d’un costat a l’altre. També va fer brodat i aquesta vegada amb mestra. El primer any fins i tot jo em vaig matricular a cuina per poder-la convèncer que hi anés. I va funcionar. L’any següent i els altres ja ho feia tot sola. Triava les assignatures i els horaris que li anaven millor, es matriculava, feia deures a casa... Ben bé hi va anar cinc o sis cursos. Començava pels cursos d’iniciació i després anava seguint la programació oferta, incrementant la dificultat. Va aprendre punts i tècniques noves, com el guipur, i allò la feia feliç. A més d’uns quants mocadors de punta al coixí, amb puntes de diverses dificultats, també va aprendre a dissenyar les puntes. Va fer un ocell en tres dimensions amb punta de coixí! És com una escultura... També feia altres labors brodades; li agradava molt brodar matisant els colors, fet que incrementava la dificultat de la feina.

Tenia 71 anys i de sobte va començar a dir que no volia anar a l’escola. Que l’any següent no es matricularia, però la vam convèncer. Deia llavors que només volia brodar amb un color, el blanc. Jo no entenia aquell canvi. Recordo que li proposava el sèpia, pensant que per a la visió del treball li aniria millor. Ella va acceptar la proposta, però tot i així no acabava les labors, justificava feines no massa ben fetes i donava unes excuses que no corresponien a la seva manera de ser. Va deixar de fer tot allò que li agradava més.

Aquell era un envelliment molt rar. Metges, proves, diagnosi: Alzheimer.

Vam celebrar els 75 anys amb tota la família perquè tothom en tingués un bon record i abans dels 76 la ingressàvem en una residència a causa de l’evolució de la malaltia. Es perdia per la ciutat, pel barri, per la mateixa casa, per camins que havia fet cent vegades. No podia controlar el temps, els diners, el dia a dia... Va oblidar el meu pare, ni tan sols el nom li deia res. Més tard, el meu germà es va morir.

Paral·lelament a l’estada a la residència, de dilluns a divendres anava a un centre de dia on va tornar a brodar, a cosir a màquina, a escriure, a pintar..., i així van passar quatre anys. La malaltia, però, seguia el seu curs. Vam canviar-la a la residència on hi havia el centre de dia, però cada vegada era més difícil que tingués ganes de fer cap activitat manual, fins que ja no va poder anar més al centre de dia.

Ara està incapacitada legalment des de l’any 2000 i sempre s’ha d’estar alerta amb les variacions de la simptomatologia i de la medicació. Ha anat oblidant els néts, el gendre i tots els parents. Ja no ha pogut conèixer les parelles dels nostres fills, les veu i prou. Han passat cinc anys més i aquelles mans que sempre feien coses han estat molt de temps plegades a sobre de la falda, encara que de vegades agafessin la cullera per menjar els triturats o els purés. Són mans sense vida, sense tonicitat, no són les mans de la mare. Aquells ulls que ho veien tot, són buits, però fins fa poc em semblava que encara em reconeixien, alguna vegada deia el meu nom. La comunicació cada vegada està més deteriorada. Ara gairebé és inexistent. Aquest últim any, aquelles mans no agafen la cullera ni per prendre aigua amb espessant, que és la forma per poder prendre líquids. Aquelles mans ara s’acosten a la boca i fa servir el dit polze de la mà dreta com a xumet. Fa «la pipa», que dèiem. De vegades és tota la mà la que és a dins de la boca i fa succions durant molta estona, amb el cap cot.

Aquells ulls que «ho veien tot» ja no em reconeixen i alguna vegada em diu mama. Aquells ulls no són la mare. Però jo segueixo i seguiré dient-li mama. Vull seguir dient-li mama.

miércoles, 14 de noviembre de 2007

La primera universitària: Maria Elena Maseras i Ribera (1853-1905)

Narradora: Àngela García.
Descarregar en pdf


No sabem si Maria Elena Maseras i Ribera va ser conscient en el seu moment de la revolució que estava a punt de portar a terme per fer una cosa que avui dia moltes dones fan sense adonar-se que en altres temps va ser excepcional. Estem parlant de poder anar a la universitat, d’estudiar una carrera per elecció, de ser-ne després una professional. Aquesta va ser la gran fita d’una dona, la primera universitària, que va obrir el camí a totes aquelles que avui entren i surten de les aules amb la mateixa naturalitat amb què respiren.


Maria Elena Maseras i Ribera. La dona que vull evocar va viure entre 1853 i 1905. Com és obvi no l’he conegut personalment, però sí que algunes semblances entre totes dues han fet que ara la pugui estar recordant. Ella va passar per la Universitat de Barcelona; jo encara hi sóc estudiant. Ella es va voler dedicar a una especialitat principalment masculina durant la seva època: la medicina; jo també ho faig ara però en una altra branca de la ciència: la física. Era dona en un món d’homes; en certa manera i malgrat tots els avenços assolits, les dones que entrem en el món de la ciència avui dia també ho som.

Però hi ha una diferència essencial entre totes dues que fa que valgui la pena recordar-la cent dos anys després de la seva mort. Va ser la primera dona que va entrar a estudiar a la universitat. Fins fa cent trenta-cinc anys, no es coneixien els problemes actuals sobre la distinció de gènere del mot estudiant. Era inexistent la polèmica, ja que generalitzar amb estudiants l’alumnat d’una universitat era rigorosament cert. Aquell era un terreny destinat exclusivament als homes, i no és que les dones hi tinguessin prohibida l’entrada, sinó que senzillament no era concebible que fossin allà. Si ens remuntem més anys enrere ens trobem amb aberracions tals com que estava prohibit «per decret» que cap dona exercís la medicina i que per fer-ho necessitaven autorització expressa del mateix rei. Però aquesta època ja l’havíem superat.

Maria Elena Maseras va trobar-se amb aules plenes d’homes que l’admiraven per haver estat la primera dona a trepitjar-les, però també amb una institució que va trigar més de tres anys (sense cap motiu aparent, a banda del que tots tenim al cap) a concedir-li el permís per poder fer el darrer examen de la llicenciatura. Finalment, però, ho va aconseguir. El 25 d’octubre de 1882 va treure un excel·lent en el seu últim examen (havia sol·licitat fer-lo l’1 de juny de 1879), s’acabava de llicenciar la primera metgessa de Catalunya. Però no va exercir mai, desanimada per l’experiència que havia passat. Va optar per dedicar-se a l’ensenyament, al qual va dedicar tota la seva vida. Primer a Vilanova i la Geltrú i més tard a Maó, on va viure fins que va morir el 1905.

Afortunadament aquesta és la primera d’una llarga sèrie de llicenciades en medicina i en tantes altres ciències naturals, socials, especialitats en humanitats o en lletres, en què ens podem llicenciar avui dia. Llicenciades que ja no mereixen ser recordades de manera especial per haver estat pioneres a l’hora d’estudiar una determinada matèria, sinó per ser-ho en algun camp d’investigació o de les especialitats a què es dediquen.