Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (Barcelona, 1916-1984)

Narradora: Mercè Piqueres Carrasco

Descarregar en pdf

Hi ha històries que són extraordinàries i, precisament per això, a vegades ens allunyen de la realitat. La Mercè Carrasco no va patir l’exili ni va organitzar mobilitzacions des de la clandestinitat, però va haver de passar una guerra i sobreviure a una postguerra en un barri com el de la Barceloneta, que durant la Guerra Civil es va tornar perillós i en la postguerra va patir la pobresa. La seva extraordina-rietat no passa per grans gestes, sinó per la constància de saber viure el dia a dia oferint el millor a les persones que l’envoltaven. La història d’aquesta dona ens arriba des del relat emocionat de la seva narradora.

La Mercè va néixer al barri pescador de Barcelona –la Barceloneta–, un dia de finals de 1916, tot i que la seva partida de naixement duia la data del 17 de gener de 1917. Era la quarta de les cinc criatures que van tenir en Rafael i l'Elvira, però en realitat era com si fos la novena: abans que els nasqués el primer fill, els seus pares van recollir cinc nebots que havien quedat orfes i els van criar com si fossin fills seus. La infància de la Mercè, com la de tants nens i nenes d'aquella època, va ser dura. Sense anar gaire lluny, a partir dels nou o deu anys, cada dilluns feia campana obligada de l'escola. Ella i la tia Pepa –la tia soltera que havia anat a viure amb la família– es llevaven a les quatre de la matinada i feien cap al safareig públic del barri per fer la bugada de tota la família. Això, estiu i hivern.

Al mateix barri hi havia una escola de monges on va aprendre de lletra. La Mercè i el seu germà Joan van tenir la sort de poder freqüentar també, durant dos anys, l’Escola del Mar. La Mercè explicava que els van donar sengles beques gràcies a la influència d’un carrabiner conegut del seu pare. A mi, que em vaig «educar» a les escoles de la postguerra, em fascinava el relat de la Mercè quan em parlava de l’Escola del Mar, aquella escola en què, a l’estiu, les classes es feien a la platja, la mainada asseguda a la sorra i en banyador; que tenia una barca, i on es feien moltes activitats aparentment de lleure, però amb un profund contingut educatiu. Malauradament, la influència del carrabiner només va durar dos anys. Després la Mercè va haver de tornar al col·legi de les monges que castigaven les alumnes colpejant-los les mans amb un gran regle de fusta. Més endavant, quan ja era massa gran per anar a les monges, van ser les classes a l’acadèmia de Doña Lola, que devien ser només d’unes poques hores al dia, perquè ella ja treballava ajudant la família en el negoci.

Malgrat les moltes hores de feina, encara trobava temps per fer esport: era sòcia d’un club de rem que hi havia al port de la Barceloneta i sempre que podia també anava a nedar. Des de petita havia viscut en contacte amb la mar, que tenia a poques cantonades de casa. A més de les campanes d’escola obligades per anar a fer la bugada amb la tia, de tant en tant, quan hi havia temporal, també en feia per anar a banyar-se a l’escullera. Li agradava tirar-se al mar des d’algun escull quan venia l’onada. Calia tenir molta cura de fer-ho en el moment precís, quan l’onada era just sota els seus peus. Segurament no era conscient del perill: un segon de retard hauria estat sufi-cient perquè el seu cos s’estavellés contra la roca.

En fer els divuit anys, la Mercè es va treure el carnet de conduir, un fet insòlit en les noies de la seva generació. A casa seva no tenien diners ni categoria per tenir un cotxe, però havien comprat un camió per a la feina. El pare havia deixat de sortir a la mar i, amb l’ajut d’alguns membres de la família, es dedicava a la venda a l’engròs de marisc. Al cap de poc temps d’esclatar la guerra, els seus germans van haver d’allistar-se i després van marxar al front. De les altres dues noies, una era ja casada i amb dues filles; la petita, de salut delicada, van enviar-la a casa d’uns amics en un poblet de l’Alt Empordà. La Mercè era l’únic ajut amb què el pare comptava per dur endavant el negoci. Ell no tenia carnet i la Mercè va haver de conduir el camió, un vehicle que s’engegava girant amb força una manovella. Un dels llocs on anaven sovint, ella i el pare, a dur-hi musclos o a buscar-ne, era a la Unión Mejillonera, que tenia els magatzems al port de Barcelona. Era un am-bient freqüentat només per homes i ella romania dins del camió mentre el pare tractava amb la gent de la Mejillonera i feia les gestions que calia. Aparcava sempre al mateix lloc, a tocar d’un magatzem. Un dels dies que hi havien d’anar, per algun motiu van canviar els plans i no ho van fer. A l’hora en què la Mercè solia ser dins del camió aparcat al port, esperant que el pare fes els tractes amb els treballadors de la Mejillonera, hi va haver un bombardeig sobre la ciutat i algunes bombes van caure al port; una al mateix lloc on ella sempre aparcava. Al cap d’un temps es van quedar sense el camió, perquè l’exèrcit republicà els el va requisar.

Barcelona va ser una ciutat molt castigada per la guerra. A més de l’angúnia d’estar sempre pendents de les sirenes que anunciaven l’arribada dels avions enemics, calia espavilar-se per trobar aliments, que eren més i més escassos. De tant en tant, la Mercè i altres dones de la família anaven al Prat a comprar provisions o a recollir allò que els podien proporcionar uns familiars que es dedicaven a la pagesia. Tornaven a la Barceloneta a peu, procurant passar per camins poc transitats per evitar creuar-se amb els milicians, que en més d’una ocasió els van prendre el sac de patates, les verdures o els quatre ous que la tia del Prat els havia donat. Va arribar un moment en què viure a la Barceloneta va esdevenir extremadament perillós. Els bombardejos eren més i més freqüents perquè en aquella zona hi havia objectius militars com ara la Maquinista o els mateixos vaixells que pogués haver-hi al port. Les autoritats republicanes van obligar la gent del barri a marxar i la van distribuir en pisos, principalment a l’Eixample, on moltes famílies benestants havien abandonat el seus habitatges. A la família de la Mercè van adjudicar-li un pis del carrer Roger de Llúria, que compartien amb unes refugiades basques: unes dones republicanes que havien fugit de la seva terra, ja dominada pels nacionals. La Mercè va ser testimoni directe d’alguns dels bombardejos més forts que va patir la ciutat. Mai no va oblidar la vegada que, en caure unes bombes a la Gran Via, a tocar de la plaça Universitat, ella va córrer a refugiar-se al metro. Tot just havia baixat les escales quan, en aixecar la vista en direcció al carrer, va veure un home al qual l’impacte de la metralla va arrencar el cap del cos. Per uns segons, el seu cos decapitat va fer encara una o dues passes i a continuació es va precipitar escales avall.

En començar la guerra, la Mercè festejava amb un noi del barri que era anarquista, de la FAI (Federación Anarquista Ibérica). Havien començat a festejar oficialment perquè el pare d’ella va veure que l’acompanyava cada dia i es quedaven xerrant al carrer, i els va cridar l’atenció: no li agradava que la seva filla «fes cantonades»; si el noi anava seriosament, que vingués a parlar amb ell i entraria a casa cada dia. La descoberta que l’anarquista anava armat va ser l’excusa que la Mercè va posar per trencar amb ell. Segurament el seu cor ja bategava per en Pepe, l’amic que el seu germà Joan havia dut a casa de vegades, un noi castellà establert des de feia alguns anys a Barcelona amb el pare i la mare, algunes de les germanes i el germà petit, tot i que encara tenien lligams i algun negoci al seu poble d’origen. El germà de la Mercè i en Pepe eren «companys de guerra», eren a la mateixa companyia. Mentre van romandre a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, en Pepe va visitar algunes vegades el seu amic a casa seva, a la Barceloneta, i hi va conèixer la germana. Després els van mobilitzar i els van traslladar a Extremadura. Un bon dia, el germà de la Mercè va explicar al seu amic Pepe que la seva germana havia trencat amb el noi de la FAI; li ho deia en una carta. En Pepe, que des que va conèixer la Mercè s’havia sentit atret per ella, no va dubtar ni un moment a escriure-li i a declarar-li el seu amor. L’atracció havia estat mútua i així va ser com van començar a festejar, un festeig que va mantenir-se per correspondència fins al final de la guerra, perquè des d’Extremadura era impossible venir de permís a Barcelona sense passar per llocs dominats pels nacionals.

En acabar la guerra, a poc a poc tornava la normalitat perduda aquells anys. La família de la Mercè volia reprendre el negoci de venda a l’engròs de marisc, però havien perdut el camió. D’altra banda, en Pepe, que estava sense feina, al poble hi tenia una camioneta de la seva família que encara podia fer un bon servei. Van posar-se d’acord i així va ser com, aportant com a capital aquella camioneta, en Pepe va entrar en el negoci de la família de qui pocs mesos després seria la seva dona. L’1 de setembre del 1939 es van casar a la parròquia de Sant Miquel del Port. El viatge de nuvis? Una excursió a Montserrat l’endemà del casament, anada i tornada el mateix dia. No hi havia diners per a més.

La Mercè i en Pepe van tenir cinc criatures. El primer nen va morir als cinc anys (la nena estava a punt de fer-ne tres), aparentment d’una broncopneumònia fulminant. Era el començament dels antibiòtics i, tot i que algú els va aconseguir penicil·lina de contraban, ja va ser massa tard. Nou mesos més tard, en néixer el següent fill, la Mercè també va estar a punt de morir per una infecció: les febres puerperals. Durant uns dies, la seva vida va estar pendent d’un fil; finalment el seu cos va reaccionar positivament.

Malgrat haver tingut una família nombrosa, la Mercè va treballar fora de casa durant molts anys. Va ser una dona emprenedora, amb molt d'ull per als negocis i no va escatimar mai esforços perquè la seva família prosperés i els fills i la filla poguessin gaudir de tot el que ella no havia pogut tenir, especialment estudis. Pocs dies abans que nasqués el seu fill petit (era el 1954), ella encara corria amunt i avall amb un Ford model T de segona mà, que havien fet arreglar per fer servir com a camioneta, i que calia engegar amb una manovella. Després va ser una Vespa amb sidecar, adaptada per transportar mercaderies a la «cistella». I després un Delfín, una mena de cotxe-tricicle que durant la setmana era una eina de treball i els diumenges servia per sortir d'excursió amb la família. Tot i que a casa tenien una noia interna per fer les feines de la llar, la Mercè, que de dilluns a dissabte es llevava a les quatre de la matinada per anar al mercat del peix, va ocupar-se sempre de la cuina i de la compra, i duia les regnes de la casa. Malgrat la seva escassa formació escolar, era molt aficionada a la lectura, i els fills i la filla des de petits van tenir molts llibres al seu abast. Sovint ella llegia també els llibres que els comprava per a ells. Era una lectora eclèctica, que podia passar de les obres de Louise May Alcott, Zane Grey, Steinbeck o Carmen Laforet al Quixot o La Regenta.

El negoci de venda a l’engròs havia anat creixent. En Pepe i el germà de la Mercè, associats amb dos venedors més, van establir una empresa que era bastant forta, tot i que tirava endavant perquè els socis hi dedicaven moltes hores de feina. La Mercè va muntar unes parades en un mercat, i ella mateixa n’estava al capdavant. Tanmateix, ja no era aquella noia forta que podia anar a remar després d’una dura jornada de treball. Les lumbàlgies es repetien sovint i de vegades havia hagut de quedar-se dies a casa, estirada al llit per recuperar-se. Finalment va decidir deixar de treballar fora de casa. Va ser un descans merescut –i aparent, perquè eren moltes les coses de les quals continuava ocupant-se.

El 1965 la Mercè i en Pepe van celebrar els vint-i-cinc anys de casats fent un creuer per la Mediterrània: era el viatge de noces que no havien pogut fer en el seu moment. Van viatjar a Egipte, el Líban, Síria, Israel i Grècia. En van tornar entusiasmats i la Mercè deia que quan tingués els fills casats, ella i en Pepe es dedicarien a viatjar. Malauradament això no va ser possible. El 1972, amb cinquanta-cinc anys, va començar el seu calvari, anant de metge en metge perquè li fessin una diagnosi que al final va ser d’esclerosi múltiple. La malaltia no era tan coneguda com ara que hi ha tractaments que l’han convertida en una afecció crònica amb la qual les persones afectades poden conviure molts anys amb una qualitat de vida relativament bona. A més, el seu cas era atípic, perquè patia molts dolors a les cames i necessitava prendre contínua-ment analgèsics.

El 1976, les seves cames eren molt febles i va trencar-se un fèmur. No va tornar a caminar; els últims vuit anys de la seva vida va passar-los en una cadira de rodes i amb grans patiments. Malgrat això, no deixava de preocupar-se per la família, que havia anat augmentant amb el casament dels fills i el naixement de nétes i néts. Només va poder fer d’àvia com ella volia –poder ocupar-se completament de la mainada– de la primera néta, nascuda el 1971; i tan sols durant el seu primer any, perquè aviat va manifestar-se la malaltia. Tot i això, i dins del seu dolor, els estius era feliç perquè tenia al seu voltant fills i néts: fins a vint persones de vegades es reunien en aquella casa d’Arenys de Mar, prop del mar. Des de la seva cadira, situada sota un pi, gaudia veient-los banyar-se, enfilar-se als arbres, berenar i jugar plegats. Els últims anys, el seu dolor se li feia sovint insuportable i més d’una vegada les llàgrimes se li havien escapat en silenci. Però quan se li apropava un dels néts i li deia, mig plorós ell també, «no ploris, iaia», el somriure tornava a la cara de la Mercè.

Segur que hi ha hagut dones de la generació de la Mercè que van patir més penalitats que ella; que mai no van fer campana de l’escola perquè mai no hi van anar, que mai no van poder pagar una persona que els fes la feina de casa, perquè no tenien els diners o perquè eren elles mateixes les que havien de netejar per a d’altres; que potser el viatge més llarg que van fer va ser el de l’emigració que les va treure del seu poble on no hi havia recursos, que... Però crec que la Mercè va ser una dona excepcional, abocada sempre als altres, i que, al final, la vida va ser molt injusta amb ella.