Batallar amb el passat: Maria Serra Duocastella (Cardona, 1917)

Narradora: Glòria Ribas Serra.

Descarregar en pdf

Sovint superem les males vivències deixant que el temps faci la seva feina, allunyant-les per poder passar pàgina. Però hi ha coses que demanen un punt i a part que ens ajudi, per fi, a conviure amb allò que ens ha perseguit. Precisament això és el que va buscar durant molt de temps aquesta dona que va perdre el seu marit a la batalla de l’Ebre. Perquè, encara que sapiguem que el relat no acabarà feliçment, necessitem un final. La filla de la Maria va posar el seu granet de sorra en la lluita de la seva mare i ens en deixa ara un petit testimoni i una dedicatòria: «A l’actriu».

La meva mare és un teatre, i del teatre n’és l’escenari. És el lloc de l’actriu que en un altre temps va ser i de l’actriu que sempre porta dins. Representa bé els papers. Representa bé la vida.

Les seves primeres interpretacions van ser a l’escola i després va continuar als grups de teatre de Cardona, vila on va néixer, créixer i on encara viu. La seva última aparició va ser l’any 1993, any en què el grup d’esplai El Traspunt li va fer un homenatge coincidint amb la celebració dels 50 anys del Tenorio a Cardona. Hi va aportar el seu granet de sorra fent d’Hermana Tornera al mateix escenari on l’any 1943 havia fet de Brígida. El 1980 va ser coprotagonista del curt Desig d’hivern, que es va estrenar a l’Institut Francès de Barcelona i es va projectar en diverses sales comercials, entre elles, el cinema Capsa de la Ciutat Comtal. Va obtenir el premi Especial Qualitat del Ministeri de Cultura i va participar als festivals de Manhein (RFA), de Leipzig (RDA), de Benalmádena i a la Setmana del Cinema de Barcelona.

En prosa o en vers, els guions de la vida s’escriuen en tots els gèneres i en la seva hi va sorgir molt aviat el drama. Els seus pares, catalans i conservadors, no la deixaven festejar amb el seu enamorat, el Joan, perquè era un andalús de la CNT. Així que ella, la Maria, als dinou anys, en plena Guerra Civil i aprofitant que el Joan era a Cardona ferit de bala a una cama, va marxar amb ell i es van casar al jutjat. El Joan només tenia dos anys i mig més que ella i havia arribat a Cardona per fer el seu ofici de barber. Pocs mesos després, recuperat de la ferida, va tornar al front. Ja no es van veure mai més. L’agost del 1938 va néixer la seva nena, la meva germana, i el mes de setembre del mateix any li eren retornades totes les cartes que la meva mare enviava al Joan, amb una única paraula: «desaparecido». D’ell, ja feia dies que n’havia deixat de rebre. Llavors va començar la seva pròpia guerra, però va ser prou valenta per tirar endavant ella sola amb la seva filla. Es va establir de perruquera a Cardona, ofici que continuarien al cap dels anys la filla i la néta. Jo vaig tardar molt de temps a arribar, setze anys, fruit d’un segon matrimoni amb el meu pare, que tota la vida havia estat enamorat d’ella. Ell tenia quinze anys més i la Maria era la seva reina.

L’agost de l’any 1985 va morir el meu pare, un home bo, valent i aventurer que va recórrer com a immigrant diferents països durant dotze anys i que se’n va anar de polissó dins d’un vaixell des d’Anvers fins a Nova York, d’on va tornar sense haver fet fortuna. Era el temps de la depressió de l’economia després del crack del 29, la caiguda de la borsa de Wall Street. A les poques setmanes de la seva mort, a casa de la mare hi van reaparèixer fotografies emmarcades del Joan i la Maria joveníssims. Davant la meva sorpresa, la mare em va dir que feia més de trenta anys que les tenia guardades i que havia arribat el moment de treure-les perquè els volia tenir tots dos a la vista. Un dia de l’any 1998, em va donar un esborrany d’una carta perquè l’hi passés a net. Deia així:

La batalla del Ebro
Soy una mujer de ochenta y un años que desde estas páginas quiero denunciar mi caso: después de más de sesenta años dando por desaparecido a mi marido en la batalla del Ebro de la Guerra Civil española, nunca he conseguido, habiendo acudido a distintas instancias, su certificado de defunción. Se sabe que los desaparecidos en esa batalla son muertos desde que terminó la Guerra Civil y nadie ha respondido por ellos.
La crueldad nos llevó desde la negación de poder llorar a nuestros muertos en sus tumbas hasta la negación de su propia muerte.
Deseo hacer un último llamamiento a las personas que pudieran facilitarme información sobre el lugar y circunstancias en que pudo ocurrir su muerte. Sus datos, que conservo, son: Juan Muñoz López, soldado perteneciente a la 42 División, 227 Brigada, 906 Batallón, 1a Compañía. Sanitario. Turia no 3. CC15. La respuesta puede dirigirse a: Maria Serra Duocastella […].

Aquesta carta la van publicar a La Vanguàrdia i va rebre respostes molt emotives. Algunes, de testimonis directes de la batalla, i d’altres, de familiars de desapareguts. Una de les cartes la informava de les dates i els llocs en els quals es va moure la 42a Divisió fins a la destrucció del batalló al qual pertanyia el Joan. En una altra, un excombatent republicà li explicava que quan un company queia mort es limitaven a fer un clot i a enterrar-lo sense treure-li ni pertinences ni documentació, perquè en les condicions en què es trobaven pensaven que al cap d’una estona serien ells els que moririen. Ambdues van coincidir que tal i com van anar les coses no era estrany que ningú li hagués pogut dir que el Joan havia mort a l’Ebre. Abans d’aquesta carta a La Vanguàrdia la mare havia escrit, sense dir-nos-ho, al Servei Històric Militar, al Ministeri de Defensa, a la Fraternitat Democràtica de Militars de l’Exèrcit de la República i a la Unió d’Excombatents de la Guerra Civil. Totes les respostes havien estat negatives, és a dir, ningú no li va poder dir res del Joan.

Descobrir que la meva mare, després de tota una vida i del temps transcorregut, no havia abandonat mai la recerca, va fer que em decidís. Amb tota la documentació recollida i guardada durant seixanta anys, vam començar els tràmits per aconseguir la declaració de la defunció al jutjat de 1a instància de Manresa, i el 22 de novembre de 1999, el jutge declarava la mort del Joan, ocorreguda el tercer trimestre de l’any 1938.

Com a anècdota i paradoxa, vull explicar que en tot aquest procés em vaig preguntar com s’havia pogut casar amb el meu pare si legalment continuava casada amb el Joan. Resulta que en Franco va anul·lar els matrimonis civils de la República, però en els nostres anys de democràcia van tornar a ser reconeguts, per tant, des d’aquell reconeixement fins a la mort del meu pare l’any 1985, va estar legalment casada amb tots dos. Després, seguia casada amb el Joan i vídua del pare, i ara, finalment, és vídua de tots dos.

La meva mare té prop de noranta anys i encara la veig com la protagonista de l’escenari. Fa goig, és presumida, coqueta i s’empolaina més que les seves dues filles. Té una mirada viva i moltes ganes de viure. El seu caràcter és fort i els canvis d’humor els remarca sempre. Perquè la meva mare, de vegades, està trista i et vol a la vora per explicar-te la seva història. La millor roba per ella és una disfressa qualsevol. Li agrada disfressar-se, en això sempre és la primera. I una vegada i una altra torna a ser l’actriu, l’escenari i el teatre.